Aula Virtual

Comunicar com ens sentim i com estem facilita la relació amb els altres. Quan ho fem, oferim informació que pot ajudar a les persones que ens envolten a ajustar el seu comportament, facilitant així la interacció interpersonal. És habitual que expressem el dolor físic o emocional. De fet, fer-ho ens permet alliberar una petita part d’aquesta llosa.

No obstant, quan la queixa es transforma en la nostra forma habitual de comunicar-nos i de relacionar-nos amb el nostre entorn és quan apareix el problema, convertint-se així en un vici esgotador que pot produir rebuig i hostilitat de les persones que ens envolten. En aquests casos, la queixa és la resposta universal a tots els problemes, i de forma molt automàtica tota incomoditat i contratemps va seguit d’una queixa: “el tren arriba tard!”, “quina calor que fa!”, “com crema la sopa!”, “haig d’estudiar molt!”, “quanta feina que tinc!”… I s’acaba dedicant més temps i energia en queixar-se que en buscar una via alternativa a la situació que ha generat tanta insatisfacció.

Aquesta forma d’actuar automatitzada es converteix en un pèssim estil de vida que ens predisposa a centrar-nos de forma esbiaixada en totes les coses negatives, en totes les incomoditats que ens rodegen, en tots els contratemps que ens sorgeixen… Minimitzant i normalitzant les coses positives que ens passen i ens envolten. Definitivament, aquest estil ens predisposa a sentir-nos més desgraciats i amb menys sort que la resta de persones, i com a conseqüència a tenir una major quantitat d’emocions negatives (tristesa, ira, enfado, enveja, etc.).

Les queixes, a poc a poc, van girant al voltant de temes més trivials: la calor que fa a l’estiu, el fred que fa a l’hivern, de la quantitat de pluja que cau al maig, de la poca varietat de programes que fan a la televisió, del plat recent servit a taula que crema, del cansament que tenim després d’haver sortit tota la nit de festa, etc. Si us fixeu bé, totes aquestes situacions són conseqüències lògiques i invariables d’una situació, conseqüències impossibles de modificar davant de les quals l’única cosa que podem fer és adaptar-nos: si fa calor, em posaré màniga curta; si fa fred, agafaré una bufanda; si plou, un paraigües; si no fan programes bons per la televisió, llegiré; si estic massa cansat per haver sortit de festa fins la matinada, recordaré els bons moments viscuts durant la nit i somriuré; etc.

Al principi, aquest tipus d’actitud de queixa constant pot despertar en els altres certa solidaritat. Els nostres familiars i amics ens escoltaran i de tant en tant ens donaran algun consell, però a curt i a llarg termini aquesta actitud generarà esgotament i desgast.

Arribat a aquest punt, us ve de gust seguir queixant-vos? Si deixem de lamentar-nos per allò que ja no funciona, pel que hem perdut, pel que ens agradaria tenir i ja no tenim,… I en lloc d’això, ens fixem en el que sí que tenim; està clar que gaudirem més, serem més feliços i viurem més tranquils/es.
Avui en dia existeixen moltes comoditats: aigua corrent; llum; aire condicionat; telèfon amb milers de funcions les 24 hores del dia: per comunicar-nos amb qui volem, quan volem i de la forma que ens ve de gust i per distreure’ns amb qualsevol tipus de joc; tenim calefacció, etc. Tot i això, s’ha vist que el nivell de felicitat no ha pujat. Estem en el segle XXI i els índex de depressió mai havien sigut tan elevats. De fet, alguns estudis parlen de la depressió com la pandèmia d’aquest segle.

En la nostra societat ens hem acostumat a tenir-ho tot i, a més, de forma immediata. En lloc de valorar el que tenim, dramatitzem quan no ho tenim. I aquesta frustració, sovint, es converteix en una queixa constant, agreujant així la situació.

El resultat de la queixa constant no és més que l’empitjorament dels problemes sense haver trobat cap altre camí, provocant una major ansietat i patiment. Per això, el primer pas que hem de fer és prendre consciència del motiu pel qual ens queixem, observar com reacciona el nostre entorn i analitzar de quina manera ha canviat la situació després d’haver-nos lamentat. És molt possible que el resultat sigui el següent: la mateixa situació, les persones del voltant esgotades i un servidor/a irritat/ada i frustrat/ada. Irritat/ada per l’absència de respostes dels altres i frustrat/ada  per no haver observat cap canvi.

Veient aquest panorama, quedar clar que la queixa com a modus vivendi és una forma insana de desenvolupar-nos com a persones. Per això, us animem a deixar de jutjar totes aquestes incomoditats i contratemps, que deixeu de castigar a l’altre per on haver actuat com vosaltres esperàveu o de la forma que vosaltres pensàveu que era la correcta. Lluitar constantment per canviar situacions (que moltes vegades son inalterables, com la calor de l’estiu) és esgotador, així que la millor via és l’acceptació: acceptar que no sempre està a les nostres mans el canvi que tan desitgem, que no sempre tenim el control sobre les persones, situacions i fets.

Laia Solà Ruano

L’esport de la queixa