Aula Virtual

Hola, sóc l’ansietat.
Viure els moments més obscurs amb plenitud ens obre un ventall de possibilitats per créixer. Sense lluita, amb acceptació i consciència. Sentir allò que no ens agrada, allò que ens fa por ens empodera davant la vida.
Quan el nostre cos ens envia senyals, l’hem d’escoltar. Hem de fer cas a la seva crida. L’hem de mimar. Els símptomes d’ansietat no són més que avisos que rebem del nostre propi cos. Mirar cap a una altra banda, distreure’s sense enfrontar-nos, només fa que truqui a la porta amb més força. Toc toc, sóc l’ansietat i estic aquí perquè vull avisar-te de què el teu cos és important. Baixa de la ment i vine amb mi.
Abaixar la llum, seure sola i estar atenta a les sensacions que ens embolcallen. Abraçar-la, sentir-la, estudiar-la amb deteniment. A quina part del meu cos la sento? Com és? Quina intensitat té? Quant dura. Fins que marxi, perquè aquesta és la bona notícia, pot marxar. Pot durar més o menys, però quan hi entrem, paradoxalment, podem veure el final.
I després la calma. Moment de reflexió. Ara si podem treballar en quins canvis necessita el nostre cos, la nostra ment, la nostra vida, perquè l’ansietat afluixi la seva crida. Però abans l’hem d’abraçar i acceptar com a part d’un procés que és nostre i només nosaltres amb la nostra atenció podem viure’l. I com sempre extreure’n una petita i dolça experiència positiva que apareix després de cada moment de foscor viscut plenament.

Hola! Sóc l’ansietat.