Aula Virtual

Si a una persona la fan fora de la feina i està desanimada podem pensar que el motiu és la pèrdua de la feina. Si després de tenir una ruptura amb la nostra parella ens sentim profundament tristos, és molt probable que pensem que és degut a aquest desengany. No obstant, no molt lluny de nosaltres hi ha una persona que també ha perdut la feina i el seu sentiment és totalment diferent. Molt a prop, també hi ha una persona que ha patit un desengany però el seu sentiment no es de tristesa profunda. Fins i tot, en mig d’un embús a la C-58 hi ha dos conductors parats. Un està molt enfadat, toca el clàxon sense parar i rebufa constantment. Al seu darrere, un altre conductor ha aprofitat per posar el seu programa de ràdio preferit.
Amb aquests simples exemples, queda clar que la situació en sí no determina la nostra forma de sentir-nos; ja que, de ser així, totes les persones se sentirien igual davant de les mateixes situacions.
Quina diferència hi ha entre el treballador desanimat i l’altre treballador? Per què una persona se sent profundament trista després d’una ruptura i una altra persona no? Com pot ser que dues persones en el mateix embús responguin de maneres tan diferents?
Molts de vosaltres estareu pensant que les situacions que envolten a aquestes persones poden ser molt diferents. No és el mateix que et facin fora de la feina per tancament de l’empresa que per retallades a la plantilla, podem pensar. És diferent que la relació amorosa finalitzi quan porta anys de discussió i deteriorament que perquè s’ha conegut a una altra persona; podeu argumentar. I, fins i tot, es pot afegir que no és el mateix estar enmig d’un embús quan s’ha d’agafar un avió que estar-hi quan ens dirigim a visitar un amic.
Lògicament, aquests factors poden modular la nostra resposta, però el que vertaderament influeix en el nostre estat d’ànim és la manera que tenim d’interpretar la situació. El que nosaltres ens diem sobre el que ens passa determina en gran mesura com ens sentim. I en això sí que podem intervenir.
El discurs el dictem nosaltres. Sovint, ens deixem arrossegar per la situació i caiem en dramatismes: “això és terrible”, “això és molt injust”, “això és inadmissible”… I enlloc de pensar el que està a les nostres mans, ens centrem en quant terrible és el que ens ha passat. Prou! Això és realment esgotador i ens allunya d’un afrontament sa.
Veiem-ho més clar: ens hem quedat tirats amb el cotxe. El nostre discurs pot anar en la direcció de lamentar-nos (“quina mala sort”, “sempre em passen a mi aquestes coses”), de culpabilitzar-nos (“si hagués anat abans al mecànic”, “si no hagués anat tan ràpid”) , de pensar en futures conseqüències negatives (“segur que arribo tard”, “em faran fora de la feina”). O podem acceptar que aquesta és la situació i que en aquest moment l’únic que puc fer és pensar en el que està a les meves mans (trucar a la grua, avisar que arribaré tard…).
Fixeu-vos que en el primer cas la persona es lamenta per temes obvis: sí, és realment una incomoditat quedar-se tirat amb el cotxe; es culpabilitza d’una cosa que ja no pot canviar i, a més, amb un to excessivament dur i crític amb ell mateix i pensa en conseqüències futures que, pel moment, no es poden saber amb certesa i que, sigui com sigui, en aquell moment no es poden controlar.
En el segon cas, la persona accepta la situació, és conscient que no pot lluitar per canviar, de fet, això segurament només li serviria per frustrar-se i esgotar-se inútilment, i en lloc de centrar-se en el problema, se centra en el que sí està a les seves mans. Aquesta persona també podria pensar amb el que ha fet malament o el que hagués hagut de fer, però ho farà de manera  constructiva. En lloc de dir-se “hauria d’haver…” es dirà: “el pròxim dia faré la revisió del cotxe abans”, “a partir d’ara conduiré més a poc a poc”. Fixeu-vos que mentre la primera persona es retreu a sí mateixa el que ha passat i es critica de forma totalment destructiva, la segona persona aprèn dels errors comesos.
Compte! Tampoc es tracta de convertir el nostre discurs en un <discurs de roses> amb un positivisme radical, perquè tot això no seria cert. Si ens hem quedat tirats amb el cotxe i ens diem “Què bé, em sento tan feliç quan el cotxe em deixa tirat! No serà útil, perquè no és cert, és un discurs totalment fals i allunyat de la realitat, i per la seva falta de credibilitat no ens farà sentir millor… Es tracta de fer un discurs serè i centrat principalment en el que sí podem fer.

Laia Solà Ruano

 

Discursos que dolen