Aula Virtual

Viure els moments més obscurs amb plenitud ens obre un ventall de possibilitats per créixer. Sense lluita, amb acceptació i consciència. Sentir allò que no ens agrada, allò que ens fa por, ens enpodera davant la vida.
Quan el nostre cos ens envia senyals, l’hem d’escoltar. Hem de fer cas a la seva crida. L’hem de mimar. Els símptomes d’ansietat no són més que avisos que rebem del nostre propi cos. Mirar cap a una altra banda, distreure’ns sense enfrontar-nos, només fa que truqui a la porta amb més força. Toc, toc, sóc l’ansietat i estic aquí perquè vull avisar-te que el teu cos és important. Baixa de la ment i vine amb mi.
Abaixar la llum, seure sola i estar atenta a les sensacions que ens embolcallen. Abraçar-la, sentir-la, estudiar-la amb deteniment. A quina part del meu cos la sento? Com és? Quina intensitat té? Quant dura. Fins que marxi, perquè aquesta és la bona noticia, acaba per marxar. Pot durar més o menys, però quan hi entrem, paradoxalment, podem veure el final.
I després, la calma. Moment de reflexió. Ara sí podem treballar en quins canvis necessita el nostre cos, la nostra ment, la nostra vida, perquè l’ansietat afluixi la seva crida. Però abans l’hem d’abraçar i acceptar com a part d’un procés que és nostra i només nosaltres amb la nostra atenció podem viure’l. I com sempre extreure’n una petita i dolça experiència positiva que apareix després de cada moment de foscor viscut plenament.

Ana Pilar Ros García

Abraçar l’ansietat